La conquesta de la jornada laboral de les vuit hores va ser el resultat d’una lluita titànica del moviment obrer organitzat que, des dels llunyans anys de la Primera Internacional, es reivindicava. En aquest aspecte reivindicatiu es desenvolupà la història de la Confederació Nacional del Treball, des dels seus inicis fundacionals el 1910 fins al Congrés de Sants del 1918, quan s’organitzaren els sindicats únics seguint les es anarcosindicalistes d’acció directa, federalisme, solidaritat i mutu.

El llibre també fa un recorregut per la història de la lluita de les dones treballadores per al reconeixement de condicions igualitàries amb els homes. La conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya, però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local com el de la Canadenca va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous sindicats únics de la CNT. Els obrers, amb una gran intel·ligència, van saber jugar una estratègia essencial per vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental.

Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga que el Govern espanyol, presidit pel comte de Romanones, el 3 d’abril de 1919 va firmar el Reial decret de la jor­nada de vuit hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La lluita obrera va ser llarga, ja que s’enfrontaren a una intransigent patronal que aplicà la seva pròpia «llei», condemnà els treballadors a la fam amb els locauts i finançà pistolers a sou.